molsa [s. XV], nom de la planta criptògama, i aplicat des d’antic a coses toves com la molsa (polpa de fruit, de teixit o de carn); ja apareix en la forma mussula en el llatí fràncic del s. VI; d’origen incert: probablement emparentat amb el germànic comú mos ‘molsa’; però com que aquest, com a punt de partida del nom romànic, no satisfà per raons de forma, i pel significat no es justifica que vingui del ll. mulsa ‘hidromel’ i ‘cosa amoixada, suavitzada’, és versemblant que en gal·loromànic antic es vagi produir una confusió o amalgama entre el mot germànic i el llatí, de la qual resultaria el nostre molsa; però no es pot descartar que sigui un mot preromà només indirectament emparentat amb aquests. Deriv.: molsós, -osa [s. XIX]; molsut -uda [1839].
- Joan Coromines, Diccionari etimològic manual de la llengua catalana, a cura de Josep Ferrer i Costa (Badalona: Ara Llibres, 2016)

Comentaris recents
saber quin pa hi donen
No pensava que l'expressió "quin pa s'hi dona", t...
alenar
Segons Eugeni S. Reig a El valencià de sempre...
alenar
D'algú qui xarra molt diem xarra més que...
no tenir un clau
Bon dia, això de no tenir un clau, no deu tenir a...
quan al cel hi ha cabretes a la terra hi ha pastetes
A la Pobla diem: si al cel hi ha ovelletes, a la t...