La tronada es desplega al meu dessota amb poderós soroll, i, de caverna en caverna, de platja en platja, la sento rodolar i retrunyir per la costa, fugint, apagant-se, sonant al lluny del lluny com un bleix d’agonia que, tot just percebut, s’esvaeix sota el tro del nou onatge, que arriba al meu penyal. Bé l’he sentida i sentida, la veu del mar; però sempre em sap bo de parar-hi l’orella.

Joaquim Ruyra, Pinya de rosa (1920)

I les olors, si no ens hagués estat concedit un nas, de què ens servirien? Quina sensació tindríem del dolç i del picant i de tot allò que passant per la boca ens sap bo, si la llengua no ens hagués estat posada per discernir-ho?

Xenofont, «De la divinitat i la seva providència», dins Records de Sòcrates (Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1923), traducció de Carles Riba, pàg. 21