Veu? —em va dir— en aquesta panera sense res, el meu marit cada any hi plantava les dàlies. Feia un sot amb un punxó en la terra flonja i jo li anava donant les cabeces d’una a una i ell les colgava i les cobria a poc a poc. I a la nit, quan em deia «vine!» i em feia posar el cap damunt de la seva espatlla i em voltava amb el braç —perquè deia que sense mi ben a prop no es podia adormir—, tot i que s’havia rentat las mans jo sentia aquella olor de terra tan bona. I el meu marit deia que les dàlies eren els nostres fills, perquè el meu marit era així, sap?, ple d’acudits i sempre amb ganes de fer broma, per fer-me riure.

Mercè Rodoreda, «La sang», dins Vint-i-dos contes (1958)

Començava amb un seguit de faltes de pensament o d’omissió contra la Mare de Déu o algun sant, que el germà Plana recitava de pressa, amb un remuc gairebé incomprensible, abans d’atacar, nerviós, les accions pecaminoses, que gairebé sempre consistien en incursions al rebost per sostreure’n una mica de sucre o alguna cabeça d’alls que després, quan ningú el podia veure, es cruspia en solitud.

Sebastià Alzamora, Crim de sang (Barcelona: Proa, 2012), pàg. 26