Sibil·la és, essencialment, el nom d’una sacerdotessa encarregada de fer conèixer els oracles d’Apol·lo. Hi ha un gran nombre de llegendes referents a «la» sibil·la o «les» sibil·les. Segons algunes tradicions, la primera sibil·la era una jove anomenada així, Sibil·la, filla del troià Dàrdan i de Neso, filla de Teucre. Dotada del do profètic, havia gaudit d’una gran reputació com a endevina, i per això s’anomenaven sibil·les, en general, totes les profetesses.

Una altra tradició pretenia que la primera de totes les sibil·les, des del punt de vista cronoògic, no era aquesta troiana, sinó una filla de Zeus i Làmia —filla, al seu torn, de Posidó—, a qui els libis van anomenar Sibil·la i que en el seu temps pronuncià oracles. […]

La més famosa de totes les sibil·les hel·lèniques és la d’Èritres, a Lídia. El seu pare es deia Teodor, i la seva mare era una nimfa. Es deia que havia nascut en una cova del mont Còric. Immediatament després del seu naixement, es va fer gran de sobte i va començar a vaticinar en vers. Quan encara era molt jove, els seus pares la van consagrar, contra la seva voluntat, al temple d’Apol·lo. Ella havia predit que moriria travessada per una fletxa del déu. Va viure, segons diuen, nou vides humanes, de cent deu anys cadascuna.

Una tradició pretenia que aquesta sibil·la d’Èritres era la mateixa que la de Cumes, a la Campània, que va tenir un paper important a les llegendes romanes.

• Pierre Grimal, Diccionari de mitologia grega i romana (Barcelona: Edicions de 1984), traducció de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí