Em vaig posar a caminar i de seguida em vaig adonar que la nena em seguia. Caminava darrere meu amb el cistell de les bledes que li mig arrossegava per terra. El sol venia d’esquena i l’ombra de la nena, al costat de la meva, era petita; com la que feia la meva germana Laieta quan jo duia braçats de clavells davant de la casa per anar-los lligant de dotze en dotze. ¿Ets d’aquest poble? Sí. ¿T’has perdut?

Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra… (Barcelona: Club Editor, 1980)

Solia arribar a la biblioteca de l’Ateneu amb puntualitat a les onze de la nit. S’asseia en un racó extrem i solitari i demanava un cafè. El bibliotecari li portava, amb això, un braçat de llibres. De vegades en el mateix moment d’arribar, els fullejava nerviosament.

Josep Pla, «Xavier de Viura, poeta i nigromàntic», dins Retrats de passaport (Barcelona: Destino, 1970), pàg. 99