Mercè Rodoreda

Quan el meu marit va arribar, tenia tots els llums de la casa encesos i estava cansada i així que el vaig veure ja em va caure l’ànima als peus. Va entrar i va tancar la porta amb una desesma tan grossa que, de moment, em vaig pensar que estava malalt. Va anar cap a la cambra i el vaig seguir, sense badar boca, com si fos la seva ombra. Es va treure l’americana i la va deixar damunt del llit i se’n va anar fins a la finestra i es va quedar allí, plantat, com si fos de fusta. No gosava dir-li res. Vaig agafar l’americana i recordo que caminava de puntetes com si hagués entrat a l’església en el punt que alcen Nostre Senyor; i vaig penjar l’americana al penja-robes de darrera de la porta. I el meu marit estava allí, quiet, de cara al jardí i d’esquena a mi. M’hi vaig acostar i sense ni donar-me temps de preguntar-li què li passava es va girar i se’m va abraçar, i, sap?, plorava… I plorava desconsoladament, com jo a les nits que havia estat més trista. No em va dir res, no. Li vaig preguntar per què plorava i no em va voler ni contestar. A l’últim es va calmar i va dir: «Anem a dormir, anem…» I semblava un nen petit i em va fer una pena…

Fins al cap de molts dies no vaig endevinar la veritat, sap? I quan li preguntava per què plorava aquella nit feia mala cara i es posava rabiós. I molts dies i moltes setmanes, de tant en tant, no em podia estar de preguntar-li per què plorava aquella nit i em desesperava que no volgués explicar-me per què plorava i aleshores em venien ganes de plorar a mi i era com si el món fos negre, negre… Amb prou feines si ens parlàvem. Tot eren: «sí», «no», «sí», «no»…, i res més. El que jo sentia és el que deu sentir una persona quan s’ofega. I, sap?, tot ho vaig veure clar; el meu marit s’havia anat enamorant de la noia veïna i era desgraciat perquè s’havia casat. I quan pensava que s’havia anat enamorant mentre jo tenia tanta por que s’enamoraria, em feia tornar boja. «Estàs trist perquè has de tornar sol a la nit?», no em vaig poder estar de dir-li. «¿Vols que et vingui a buscar jo?» Va semblar que l’hagués picat una vespa. «Només falta que em facis fer el ridícul, ara.» I aleshores vam discutir. Perquè jo vaig contestar-li que no era ridícul que una dona anés a buscar el seu marit en sortir de la feina, i ell que sí i jo que no, fins a la matinada.

Mercè Rodoreda, fragment del conte «La sang», dins Vint-i-dos contes (1958)