Laia protestava:
   —Qui, jo? No és veritat.
   Els altres acusaven:
   —Que sí que ho és, que sí.
   La dona amenaçava:
   —Ja veuràs, maleïda, si t’agafo. On va aquest serpent? Sempre ha de ser ella.
   Li corria al darrere. La noia li feia pam-i-pipa.
   —Elis, elis.
   La dona encalçava Laia i l’atrapava.
   —Diantre de mossota, a veure si… Té i té.
   Li ventava dos clatellots i li estirava les orelles.
   —Perquè te’n recordis.

Salvador Espriu, Laia (1932)

Perquè aquest veí nostre potser ens explicarà, elis-elis, que des que té el novíssim aparell se sent més trempat que mai: pot emportar-se al llit exemplars de vuit-centes planes sense que al cap de dos minuts se li enrampin les mans, i pot resseguir-los amb el cos de lletra que les diòptries li reclamin, a més a més de carregar tots els títols que li convingui (perquè mai no se sap què i on et vindrà de gust llegir) sense sentir-se’n de l’hèrnia discal.

Marta Rojals, «L’hora de l’e-lector» (VilaWeb, 2 de desembre del 2009)