Definició
Manca de confiança.
En veure que no complia les promeses que havia fet, la malfiança es va escampar entre els seus seguidors.
Etimologia
De mal i fiança, de fiar, del llatí vulgar fidāre, alteració de fīdĕre, ‘fiar, confiar’.
Usos
La por a l’altre és una de les pors més antigues. Els marroquins de Barcelona tenen por. No gosen sortir al carrer. Diuen que, al metro, els miren malament. Els palestins s’han tancat a les cases i a les pensions. Fins i tot les prostitutes marroquines que treballen pels volts de la Rambla adverteixen que perden clients. Als grans magatzems de Barcelona, controlen tots els àrabs que hi entren. I, a can McDonald’s, els qui fan cara de moro són mirats amb malfiança mentre endrapen una hamburguesa.
Montserrat Roig, «La por a l’altre», dins Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992), pàg. 163La llarga espera es fa anguniosa.
Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries sobre l’èxode català (Barcelona: Acontravent, 2014)
—L’Irla no ve —diu un.
—En Rouret no torna —diu l’altre.
Sense ésser clarament formulada, es transparenta una doble sospita: ja deuen ésser a França! Entre realitats i suposicions, la renglera dels fugitius augmenta. I els consellers Tarradellas, Sbert i Bosch-Gimpera, són de debò a Olot? No seran ja fora també? S’ha creat un ambient de malfiança general. Tothom sembla sospitós d’haver fugit o de voler fugir. Si aquell company que fa unes hores era al vostre costat, se n’ha anat de sobte cap a França sense dir res, qui assegura que aquest i aquest altre no pensen ara mateix fugir o no tenen preparada ja la fugida? A través de les paraules i de les mirades, hom endevina que aquest pensament es fa obsessionant.
Tema de la setmana
Mots amb el sufix -ança
Hi ha una accepció del verb “malfiar-se” que era usual a Perpinyà i que ara tendeix a desaparèixer: és la de “tenir un pressentiment”.
Ex: Era ell el culpable. Ja me’n malfiavi!
Sí, a casa sempre hem dit “tinc un pressentiment”, que vol dir el mateix, però de manera diferent. Gràcies.
Teniu raó: la definició de “pressentiment” ja suggereix “quelcom, especialment desagradable, calamitós”
A les terres de Girona no fem servir aquesta paraula com a substantiu. Més aviat la diem com a verb. “Malfiar-se” d’una persona és no tenir-li gens de confiança.
De fet, el comentari d’en Josep Bataller ve a confirmar el que, en paraules potser inexactes, diria que és una característica general de la llengua: la preferència per les formes verbals i la funció secundària (tampoc no estic segur de l’exactitud de dir-ne “secundària”) dels substantius.