I aquella nit vaig somniar que els ramats me fugien de dret als gorgs de Carançà; i jo, empaitant-los, que els hi engego un còdol; i, vatua, el còdol va anar a dintre del gorg major! I l’aigua que comença a bullir, bullir i a treure una mena de fum negre… I entremig d’aquell fum que em surten unes… unes coses estranyes, amb uns ulls i uns braços i… i una mena de faldilles que mai s’acabaven; que no ho sé si eren bruixes o si no ho eren, de bruixes…

Àngel Guimerà, Terra baixa (1897)

L’aigua era tan clara, que, allí on era poc profunda, quasi es podia dubtar de la seva existència. Els grossos còdols que constituïen el fons marí de la part més engolfada de la cala, s’atalaiaven tan netament com si estiguessin a l’aire lliure; i àdhuc a l’aire lliure, no s’haurien presentat tan lluents i vivament acolorits. Una ondulació, com d’una flama verda i diàfana que hi passés per damunt, els comunicava de tant en tant una tremolor vagarosa; i en això es coneixia que estaven submergits.

Joaquim Ruyra, L’idil·li d’en Temme (1920)