Jo vaig viure molt temps amb aquesta placidesa. Jeia com un d’aquests gossos peluts i mansois que fan bo d’acaronar mentre mires la tele. Bordava, però en tenia prou de sortir a passejar per trobar la calma. Vivia tan arrelat que no em calia anar enlloc, per estimar-me l’entorn; de fet, abans de marxar ja m’enyorava. Fins que vaig començar a llegir Pla.

Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla (Barcelona: A Contravent, 2009), pàg. 250

¿I per què, tot i això, continua vigent i dominant aquesta obsessió tradicionalista, aquesta obcecació amb l’art dels antics? Per comoditat, d’una banda; pels interessos institucionals i empresarials, de l’altra. El públic mandrós, de gustos arnats i polsegosos, prefereix que l’acaroni tènuement, narcòticament, la mà momificada de la melodia, en comp-tes de prendre’s la molèstia d’ampliar el gust i nodrir la intel·ligència.

Guillem Calaforra, So i silenci. Assaigs sobre música (Barcelona: Riurau, 2010), pàg. 32