Veritats poc conegudes

Gerard Vergés

 

Kafka, com tothom sap, era jueu i va nàixer el 1883 al gueto de Praga. La família era gent molt laboriosa. El pare començà amb una fàbrica de cervesa, després amb botigues de teixits, i acabà perfectament instal·lat en una daurada burgesia. Franz Kafka estudià al Liceu alemany i va doctorar-se en dret. Acompanyat pel seu inseparable amic Max Brod, va recórrer mitja Europa, publicà diversos llibres i feu llargues estades en diferents sanatoris. Als 41 anys, tuberculós, moria en braços de Brod. Durant la terrible hemoptisi final Franz li va demanar al seu amic que cremés tots els papers inèdits. I què va passar? Que Max Brod, complint la seva promesa, va cremar-los. Però ell, que sempre havia estat menystingut i refusat pels editors de Praga, presentà com a obres de Kafka alguns llibres propis, els quals (confirmant un cop més que sovint el nom fa la cosa) ràpidament foren publicats. Un altre exemple? El poeta portuguès Fernando Pessoa té una obra extensíssima, i encara hi ha un bagul ple de papers seus per classificar. Era tan prolífic —diuen— que es va inventar tres poetes diferents, els seus famosos heterònims: Reis, Campos i Caeiro. En realitat, però, foren aquests tres poetes els que crearen Pessoa. Tots tres, en efecte, es reunien a les nits en un cafè del Chiado lisboeta i, saturats d’absenta fins a les orelles, llegien els seus versos, recordaven els clàssics llatins i discutien sobre els manifestos futuristes de Marinetti. Després dipositaven els poemes en un bagul i se n’anaven a dormir la mona. Aquest és el bagul famosíssim i aquest el ver origen de Pessoa. Un pur fantasma.

 

Quant als científics em referiré a Newton i la seva llei de la gravitació universal. El cert és que la idea no se li va ocórrer veient caure una maçana —com tothom creu—, sinó un préssec. Així ho assevera a la revista Science la prestigosa Diana Palmer, la qual també ens conta que Newton, que tenia una gata, va fer una gatonera a la porta per tal que l’animal entrés i sortís; però, havent parit la gata set gatets, Newton va afegir-hi set forats. No em negareu que el prestigi de la seva intel·ligència deductiva queda en entredit. Quant a Darwin —aquell de l’Anís del Mono—, narrant el seu viatge en el Beagle (singladura que es va passar marejat com una sopa i tancat al seu camarot) va contar-ne a l’alçada d’un campanar. Entre altres coses, un dels fets que afirma que van ajudar-lo a consolidar més la seva teoria de l’evolució fou la varietat de pinzans de les illes Galápagos amb els becs diferentment adaptats segons els seus costums alimentaris. Només passa que a les Galépagos mai no n’hi ha hagut, de pinzans.

 

I què dir de la història? Sembla que en el seu primer viatge Colom no va passar de les illes Canàries. Ell creia en el “non plus ultra” i que la terra era plana. Quan tornà a Barcelona per tal de ser rebut pels Reis Catòlics, tan sols portava quatre guanxes mig nus i emplomallats, un parell de cotorretes de Tenerife i uns collarets de petxines que, ja en aquells reculats temps, els nadius venien com a souvenirs. D’Elisabet I d’Anglaterra afirmen alguns que era un transvestit. Potser per aquest motiu Shakespeare —volent adular la reina i subratllar la seva condició femenina— en el sonet 107 parla de “la mortal lluna”, la lluna de la menstruació. Encara que alguns advoquen per la inversemblant teoria que la frase fa referència a l’Armada Invencible espanyola. I ja que parlem d’espanyols aquí tenim el president Aznar, per a mi un líder carismàtic. Personatge tolerant i dúctil, de tracte amabilíssim, mai empipat, mai rancuniós. Per posar tan sols dos exemples, tant en política exterior (la guerra de l’Iraq) com en la gestió del país (el Pla Hidrològic), vet aquí un home dialogant i gens prepotent. Com que Aznar mai no s’equivoca és just que mai no doni explicacions. Més infal·lible que ell, ni el Papa de Roma. I fins i tot és poliglot: amb total facilitat domina els idiomes castellà i extremeny i murcià i andalús. Mare de Déu, tant que em costa a mi, català com sóc, entendre el valencià!

 

(Arribats en aquest punt, vaig veure que la porta del meu despatx s’obria i entraven dos homes vestits de blanc. Duien a les mans una camisa de força i em miraven estranyament.)

 

Gerard Vergés. Escriptor

 

Publicat a l’Avui el 12 de febrer del 2004