Montserrat Roig
Des de fa més d’una setmana ja coneixem els homes que ens han de governar. Llúcia Oliva, en un excel·lent reportatge al Catalunya Exprés, ens explicava com s’entroncaven els nous ministres entre ells i amb l’alt capital. Ha estat engegada la gran saga econòmica.
La periodista ens feia un quadre sinòptic que em recordà els que ens feien estudiar al batxillerat, quan calia saber el parentiu dels reis, l’entroncament entre totes les cases reials europees, els fills i els néts que estenien els seus tentacles per abraçar altres països. Naixien, així, els estats, els imperis. Recordo que aquests quadres em feien gràcia, eren com una jugada d’escacs amb el final conegut, els reis sempre guanyaven, els peons sempre eren els primers a anar al canyet. No s’hi valia aquell tipus de relació que la literatura ha recollit, no s’hi valia l’amor, ni les passions, ni l’amistat entre els reis d’una Casa Reial i els d’una altra. Sort que gent com en Shakespeare ens ha restituït l’altra història, la de les tensions entre l’ésser humà i el seu temps. Si no, només coneixeríem “raons d’estat”, que no són més que un eufemisme d’“afany de poder”.
Ara és el mateix. Els nous amos també estenen el seus tentacles, el que passa és que no vesteixen seda de Damasc que faci fru-fru. Porten corbata, la majoria tenen papada, alguns duen ulleres de miop, fan cara de mal humor o d’ensopits i són més aviat lletjos.
Al darrere de la galeria de nous retrats, hi ha lligams amb empreses estatals i privades, amb grans bancs, amb consorcis nord-americans, amb multinacionals. Molts d’ells són consellers bancaris, són fills de presidents de bancs importants o s’han casat amb filles de presidents de bancs importants. Som a les mans del diner. El feixisme els feia nosa perquè era atrotinat i envellit. Aquests homes —no hi ha cap dona— saben molt bé que el seu imperi serà menys estantís si supera fórmules medievals imposades a través d’una guerra que no han protagonitzat i si se sosté damunt d’una democràcia amb un cert aire europeu.
Jo, la veritat, em sento com la portera Secundina, aquell inefable personatge de La primera història d’Esther, de Salvador Espriu, que, en veure com cau un primer ministre en desgràcia, exclama, tota escèptica: “Talli qui talli el bacallà em quedaré sempre de portera!”.
Montserrat Roig, Diari d’uns anys (1975-1981) (Barcelona: Acontravent, 2011)
Publicat originalment a Mundo Diario el 13 de juliol del 1977
Comentaris recents
ceba [2]
El mot ceba al País Valencià també s'empra per ...
ceballot
També és com s'anomena el calçot a part de l'Al...
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...