Mercè Rodoreda

A les meves amigues els va fer riure molt que en Miquel em deixés: li va agafar la mania de córrer món. Va dir que tornaria, i encara em diuen que tornarà, però mentre m’ho diuen pensen que no el veuré mai més. I jo també ho penso. Perquè en Miquel… de seguida va voler que dormíssim junts i jo no en tenia gaires ganes. jo només volia festejar. Però com que sóc una bona noia no li vaig saber dir que no perquè ell em deia que si no el deixava fer aniria per mal camí. Potser algun dia tornarà i, si torna, no el voldré ni regalat. Ni que me’l voltin d’or. El que totes les meves amigues voldrien saber és per què estic contenta quan estic refredada. Que es facin repicar. Els estranya que canti quan tusso com un gos i quan el nas em va com una canal. No els he dit mai que m’agraden els soldats i que quan en veig m’hi fonc. Quan els veig amb aquelles sabatasses i aquella jaqueta em ve com una pena… Van vestits de flassada i els fan fer l’exercici amb la calor i vestits de flassada. Però n’hi ha que quan es posen el casquet una mica tort damunt de l’ull… Quan van de tres en tres i es passegen i diuen coses a les noies que passen, perquè ells s’enyoren, són com plantes sense terra. Els que vénen del poble n’arriben a estar d’enyorats! S’enyoren de la mare, de la manera de viure, de la manera de menjar. S’enyoren de les noies que van a la font i s’enyoren de tot. I amb la flassada que els posen al damunt, per postres. Anaven tots tres, i jo em passejava amb un vestit de color de rosa viu i un mocador petit lligat al coll del mateix color de rosa del vestit perquè era d’un retall que m’havia sobrat. I un passador de carei amb un llaç de marcassita que em recollia una onda de cabells. Tots tres es van aturar davant meu i em van tallar el pas, i un, amb la cara molt rodona, em va dir si tenia un bitllet de tramvia i si li voldria regalar. Jo li vaig dir que no tenia cap bitllet de tramvia, i l’altre soldat va dir: encara que sigui vell. I amb el soldat que tenia al costat es miraven i reien, però el que s’havia quedat una mica més lluny no deia res. Tenia una pigueta al capdamunt de la galta i una altra de més petita al coll, vora de l’orella; eren del mateix color: de terra fosca. Els dos que volien un bitllet de tramvia em van preguntar com em deia i jo els vaig dir el meu nom de seguida, no me n’havia pas d’amagar… Els vaig dir: Crisantema, i van dir que jo era una flor de tardor i que semblava mentida que, tan jove, fos una flor de tardor. El soldat que encara no havia dit res va dir als altres, anem que ja està bé, i ells li van dir, espera’t una mica que la Crisantema ens explicarà què fa els dies de cada dia, i a l’últim, quan ja m’hi havia acostumat, se’n van anar rient, i el que no havia dit res, al cap d’una estona, se’m va posar al costat; havia deixat els seus companys i va dir que li agradaria molt de veure’m un altre dia perquè m’assemblava a una noia del seu poble que es deia Jacinta… Em va preguntar: quin dia? I jo li vaig dir: divendres, cap al tard. Era quan els senyors van anar a Tarragona a conèixer el nét i em van deixar a vigilar la casa i a esperar la senyora Carlota que havia de venir de València… Li vaig dir on servia i li vaig dir que s’ho apuntés, però no s’ho va apuntar perquè va dir que tenia molta memòria, i el divendres ja m’esperava al carrer, i jo no puc explicar la cosa estranya que em corria per no sé on, potser per les venes, potser per la pell, no ho sé, però era una cosa molt estranya, perquè pensava que si em volia veure era perquè estava enyorat. Vaig portar dos panets partits pel mig amb un tallet de carn rostida a dintre i al cap d’una estona de passejar li vaig preguntar si tenia gana, vaig desembolicar els panets i n’hi vaig donar un i, per menjar-los, ens vam clavar d’esquena a una paret de jardí amb branques d’arbre i branques de roser que sortien enfora. Jo menjava a queixalades i estirant; ell no. Agafava un pessic de pa i un pessic de carn amb la mà i s’ho ficava a la boca. La gent de poble de vegades són molt fins. Menjava a poc a poc i mirant-lo menjar em va passar la gana. No em vaig poder acabar el meu panet, i l’hi vaig donar, i també va menjar-se’l. Es deia Àngel, que és un nom que sempre m’ha agradat. Aquell dia gairebé no ens vam dir res. Però ens vam conèixer molt. I, quan tornàvem, una colla de nens ens van fer pam i pipa i cridaven: es casaran, es casaran! El més petit ens va tirar un grapat de pols, i l’Àngel va empaitar el nen, perquè el nen, quan va veure que l’Àngel se li acostava, va arrencar a córrer; el va agafar per l’orella i la hi va estirar, només una mica i fluix, per fer-li por, i li va dir que el tancaria al calabós i que després el ficaria a la cuina dels soldats i li faria pelar patates dos anys seguits. El primer dia res més. El segon dia vam tornar a passar per aquell carrer i ens vam quedar a enraonar clavats en aquella paret que tenia tot un tros escrostonat. Davant, a l’altra banda, hi havia un rengle de casetes amb reixadet i una finestra amb ferros a cada banda del reixadet. I les casetes sempre estaven tancades perquè els qui hi vivien feien vida a la banda del darrera, que és on devien tenir la galeria i el jardí. Un dia, quan estàvem al peu de la paret i el cel era d’aquell blau de nit que encara no esborra les coses, van encendre els fanals i vaig veure que l’arbre que teníem al damunt era una mimosa. Començava a florir i tot el temps de la florida va ser molt bonica: era una mimosa de les bones, de les de poca fulla de color de cendra i molta boleta petita, i cada branca semblava un núvol groc. Perquè hi ha les que tenen la fulla dura i la flor llarga com un cuc, i més fulla que flor. Amb la claror del fanal les branques de la mimosa va semblar que sortissin d’un cel… Ens vam avesar a menjar abans que encenguessin els fanals i jo sempre duia dos panets amb una mica de carn rostida a dintre i, mentre ell menjava a poc a poc i a pessics, jo tenia ganes de fer-li un petó a la pigueta del coll. Un d’aquells vespres em va agafar fred perquè per fer goig m’havia posat una brusa de seda perla i quan vaig arribar a casa els ulls em ploraven i el cap se’m partia. L’endemà vaig anar a la farmàcia; m’hi va fer anar la senyora perquè va dir que, més que no pas un refredat, el que jo havia arreplegat era la grip. El dependent tenia els ulls molt clars, tirant a gris. No he vist mai ulls de serp però estic segura que els ulls d’aquell farmacèutic eren com els de les serps. Em va dir que el que jo tenia era un refredat de primavera. Li vaig explicar que havia passat un parell d’hores amb brusa de seda a sota d’una mimosa. I ell va dir: és el pol·len, no es posi mai més a sota d’una mimosa. Una tarda, mentre érem a la paret amb l’Àngel, a la cantonada de més a la vora vaig veure un cap. No és que veiés visions i que fos un cap tallat, no. Era un cap de jove. A la nit, pensant en aquell cap de la cantonada que ens havia mirat fins que es va adonar que jo l’havia vist, em va semblar que el coneixia i gairebé hauria pogut jurar que era el cap d’un d’aquells soldats que anaven amb l’Àngel la primera vegada que el vaig veure i que m’havien demanat un bitllet de tramvia. Ho vaig dir a l’Àngel i ell em va dir que no podia ser perquè ja havien acabat el servei i se n’havien anat tots dos al poble. Va ser l’últim dia que el vaig veure: no l’he tornat a veure mai més. Vaig anar moltes vegades a la paret a esperar-lo, i a l’últim vaig deixar d’anar-hi, però alguns dies patia molt pensant que potser ell hi era… Mai no m’havia fet ni un petó. Només m’agafava la mà, i me la tenia agafada una bona estona a sota de la mimosa. Un dia, després d’haver menjat, em va mirar tant i tan fort que li vaig preguntar què mirava i ell va alçar les espatlles com volent dir: si ho pogués saber! Li vaig donar un bocí del meu pa i encara em va mirar més estona. El refredat em va durar com si em volgués durar tota la vida; semblava que ja el tenia acabat i rebrotava: pessigolles al nas i esternuts, i els atacs de tos a la nit. I jo contenta. Després, quan anava a la farmàcia, encara que només hi anés a comprar àcid bòric, el dependent, ja se sabia: vigili la mimosa… I ara, quan estic refredada és com si acabés d’arreplegar-lo a la paret, com si encara hi fos… Ja em va distreure en Miquel, és clar, i m’hi vaig prometre perquè una noia bé s’ha de casar. Però de vegades, mentre estava amb en Miquel, tancava la mà perquè em semblava que a dintre hi tenia la mà de l’Àngel; i de vegades l’obria perquè si ell volia treure la seva ho fes… per no obligar-lo. I quan a les meves amigues els sembla que només visc pensant en en Miquel, que se n’ha anat a córrer món, jo penso en l’Àngel que se’m va fondre com el fum. I no pateixo, no. Mentre hi penso el tinc. Només hi ha una cosa una mica trista… que a la farmàcia van canviar el dependent. I, si demano un sobre d’aspirina, el dependent nou, que no em coneix, diu: tingui, dues pessetes i mitja. I crec-crec, la caixa. I, si demano marialluïsa, el dependent ni em mira i diu: dos rals. I crec-crec, la caixa. Aleshores surto mig d’esma i abans d’obrir la porta m’estic una estona quieta, no sé ben bé per què. Com si em faltés alguna cosa.

Mercè Rodoreda, La meva Cristina i altres contes (1967)