Mercè Rodoreda

Per què no s’acosta una mica més? Posi’s sota el meu paraigua… A vostè, l’he vist altres vegades, tot passant, davant la gàbia dels serpentaris… El serpentari és una mena d’ocell que no m’agrada. Hi ha bèsties que fan coses molt estranyes. Ja sé que tirar una serp enlaire i enlaire i enlaire i trepitjar-la fins que és morta no deixa de ser natural en un ocell que viu de menjar serps. Però m’agrada més el camaleó: un cop de llengua, i ora pro nobis… Aquesta plugeta m’omple el cor de pau. Ahir, abans de ficar-me al llit, vaig treure el cap per la finestra. Hi havia un núvol petit a ponent, i vaig pensar que avui tindríem pluja i miri-se-la! M’agrada, no es pensi. Sobretot perquè és diumenge: la claror grisa que et fa venir ganes de fer una mica el ronsa pel llit, les fulles amb el doble de pes, i els paraigües, aquesta eina tan plena d’astúcia. Tot aniria de primera, si no fos el joc de les barnilles. ¿No ha tingut mai por, vostè, que no li fiquessin una barnilla de paraigua a l’ull? Potser és una cosa que no ha passat mai a la vida, però contra la por no es pot fer res. Digui-m’ho a mi! Sempre penso que arribo a la mida justa de la punta i que un petit gronxament del paraigua i la barnilla dintre l’ull és tot u… Miri, miri, ja surt! Quan el veig sortir del cau i que s’acosta amb aquesta gran calma… Veu com aixeca la trompa? Ve de dormir, i encara porta palla a l’esquena. Respira l’aire que la pluja ha netejat i, de passada, ens saluda… Sap qui va establir l’orde de l’elefant? Canut IV, que era un rei de Dinamarca del segle dotzè. Veu? A vostè, que probablement ell coneix menys que no pas a mi, se’l mira de reüll; és a dir, l’estudia. Si vostè no estigués assegut al meu costat, ja el tindria ran de reixa i amb la trompa estirada, mendicant les galetes… Doncs sí: Canut IV, a Dinamarca. No ho troba estrany? El va reorganitzar Cristià V, l’any mil sis-cents noranta-tres; m’ho sé de memòria. I diu que va ser modificat l’any… esperi’s… ho tinc al cap, dins de calaixets; el que passa és que de vegades hi ha calaixets que he d’estar una estona estirant, estirant, abans de poder-los obrir… l’any mil vuit-cents vuit. La memòria que tinc més desenrotllada és la de les dates. El mil vuit-cents vuit. Vostè i jo qui sap on érem… ¿No troba que estem bé, asseguts, i sentint picar la plugeta damunt la tela tibant?… I poca gent, els dies de pluja. Els dies que plou s’encauen. Sobretot el diumenge al matí. ¿No li agrada sentir aquesta olor de fulla neta i de terra fresca, i veure aquesta bona bestiassa aquí al davant? Ha de pensar que tot el que està relacionat amb els elefants m’interessa. Veu? La condecoració figura un elefant carregat amb una torre, i aquesta torre s’aguanta amb un cordó blau que passa per sota el ventre de l’elefant, de banda a banda. És bonic, eh? Les persones a qui el rei concedia l’orde duien calça de setí blanc, abric de vellut carmesí amb cua, i barret amb ploma. Anaven molt mudats, no li sembla? Calli, calli… i faci veure que no mira, per no espantar-lo… Però fixi’s com es va acostant… Si enraonem com si res, aviat posarà la trompa damunt la barana… Xu-Iu-Hua, rei de Siam, va fundar l’orde de l’elefant l’any mil vuit-cents noranta: una medalla amb una cinta vermella ribetejada de verd. Aquests colors estan separats per dues ratlles, l’una blava, l’altra groga… Ara se’ns ha girat d’esquena… ¿Vol veure com el faig girar de cara en un no res? Així que sentirà els garranyics garranyecs de la paperina. Miri com belluga les orelles i com dissimula. El poca-vergonya! Aquest temps el deu fer posar nerviós. Ni sol ni pluja, només aquesta mica de xim-xim. Els dies de sol no fa mai això… posa la trompa damunt la reixa com un home, al primer garranyec del paper… provarem una altra cosa: ratolí, que no vols una galetona? Li dic ratolí perquè té aquest color de rata. No sé per què diantre tenen la pell tan arrugada. Aguanti’m el paraigua, faci’m el favor. Té, petit, té. No havia fet mai el desmenjat d’aquesta manera. Potser és perquè vostè no li agrada. O potser està malalt. El parc, a les tardes, s’omple de criatures que l’enfarfeguen amb rosegons de pa; ell se’ls menja per compliment. Però ja se’n cansarà, d’estar amb el cap cot i amb la trompa entre les dents. És una qüestió de paciència. Mentre fa el bot li llegiré el que diu el Fabra. Ho tinc copiat en aquest paper que sempre duc a la cartera. Comença amb «Elefant» i, després, posa el gènere: masculí. Diu que és un mamífer del grup dels proboscidis i que és el més gros dels animals terrestres, de pell gruixuda… ja ho sabíem… desproveïda de pèl, amb el nas prolongat en forma de trompa prènsil… no li agrada, aquesta paraula?… prènsil… i dues incisives molt llargues, els ullals, que forneixen la major part del vori del comerç. Aquelles figuretes decantades!… Comprèn dues espècies: l’elefant de l’Índia i l’elefant de l’Àfrica… A l’Índia els pinten. ¿No ho ha vist mai a les actualitats? Els pinten fulles vermelles amb ribet d’or, i verdes i blaves, i els fan anar a la festa… La força d’un elefant fa esgarrifar. A cops de trompa t’arrasen un bosc. En fi… encara no s’ha bellugat? Ja ho tinc: li fa por el paraigua. Tanquem-lo; plou tan poc, que no val la pena que el tinguem obert. I ara estiguem una estona quiets i observem. Què li deia? Miri-se’l com fa ballar la trompa i riu tot d’una perquè l’hem entès… Miri, miri com es posa la trompa damunt el front. Ratolí! Corri, aguanti’m la paperina. Té, bon minyó… ¿Ha vist amb quina polidesa ha agafat la galeta i se l’ha ficada a la boca? Si sempre ho dic, jo: a les bèsties no els hem d’ensenyar res. Són elles que… Vinga noi, una altra galeta! Apa, senyor elefant, que deia la Mariona, esmorzi. Era la meva petita. Ens va caure del cel quan ja érem grans, i la meva dona s’hi va quedar… Cada diumenge veníem a veure l’elefant… Miri, miri com s’atipa. M’estic de prendre sucre amb el cafè amb llet per poder-li dur galetes. I esperi’s, que encara no ho ha vist tot. Quan sent que rebrego la paperina i veu que la tiro a la paperera —i això vol dir que la broma del menjar galetes s’ha acabat—, doblega les potes del davant i em fa la reverència. Doni’m la paperina; ja ho veurà. Ho veu? Només la hi ensenyo. El faig gruar una mica… Si hagués vist la Mariona com reia, amb l’elefant. El dia que li vaig explicar tot allò d’aquells senyors amb calça de setí i l’abric vermell i l’elefant amb la torre a l’esquena, estàvem asseguts com ara estem asseguts vostè i jo… Obria uns ulls!… I va estar recollida tot el camí de tornada: es veia que rumiava les coses que li havia explicat, i m’agafava la mà i estrenyia fort… Un any abans de morir es va tornar més trapella… Em prenia el calçador, que sempre tinc al calaix de la tauleta de nit i me’l ficava al butxacó de l’americana. No sé pas com s’ho feia perquè no la veiés. Jo ni li deia res. Cada vegada que em trobava amb el calçador a la butxaca, el tornava al calaix de la tauleta de nit sense badar boca… Pobreta! De vegades em penso que me la vaig estimar poc. Ja m’ho deien els amics: un home no serveix per a pujar una nena. Quan ja va ser morta vaig llegir no sé on que les persones grans no entenen les criatures perquè elles encara van amb el cel que els vam posar a dintre en fer-les, i que nosaltres ja no recordem… Potser ella hauria volgut que li hagués dit: «Altra vegada el calçador?» fent l’enrabiat per fer-la riure. Però jo pensava que ja estava bé no dir-li res, i que juguéssim així… El primer dia que li vaig fer donar una galeta a l’elefant, perdoni, estava escagassada. Però quan va veure que el ratolí li prenia la galeta com vostè veu que fa, amb aquesta tenalleta carnosa, amb aquesta pulcritud… vinga riure i saltar. Era la meva reina. Miri, només queda una galeta… I jo que em pensava que estava malalt. Per a ell aquestes galetes deuen ser molt menys que un terròs de sucre; no li sembla? Hi cap molt de menjar, a dintre d’un elefant. Apa, fill meu, va l’última! I ara ve el bo: fixi-s’hi veu? Rebrego la paperina, la rebrego a poc a poc, estiro el braç amb calma, amb una gran calma… miri com segueix el braç amb la mirada… i pam!, llenço la paperina. I ja tenim la reverència. Que n’és, de delicat! Jo no sé si s’ha fixat que les figuretes fetes d’ullal d’elefant tenen una mena de gràcia… I ara cap a casa a fer-me el dinar. Veig que es comença a aclarir, i si surt el sol, això s’omplirà en un no res. Anem, anem. Si es vol arribar fins a la gàbia del serpentari, l’acompanyaré una mica: em ve de passada.

Mercè Rodoreda, La meva Cristina i altres contes (1967)