De vegades arribem a creure que la indignació és una forma més, una forma qualsevol de la ira. Una persona indignada, per poc que «surti de fogó» —segons el Fabra diu que s’ha de dir—, sempre fa l’efecte d’haver-se abandonat a l’impuls de la còlera. I, en el fons, seria una temeritat negar que realment és així. Tota indignació suposa, més o menys en potència, un esclat d’exasperació dirigit «contra» algú o «contra» alguna cosa: contra «l’indignant». El consensus universal dels diccionaris tendeix a classificar aquesta fúria entre les espècies de la ira. Ara bé: un teòleg, un moralista, potser ens tranquil·litzarien, en assegurar-nos que la ira en qüestió no queda inclosa en els termes jurisdiccionals del conegut pecat capital. Segons sembla, i des de determinats punts de vista, hi ha ires i ires: unes ires reprotxables, i unes altres ires més aviat carregades de decòrum. El poble d’Israel, pedra de toc de tantes actituds, ¿no va concebre el seu Jehovà com una divinitat iracunda, o si més no tendencialment iracunda? I si no m’enganyo, sant Tomàs d’Aquino també feia les seves distincions quant a l’essència de l’aïrament.

Si la indignació és una forma de la ira, almenys no és una ira més, una ira qualsevol. Ben al contrari: és la ira que pertoca a la virtut. Indignació i virtut són, en última instància, «coses» correlatives: jo diria que fins i tot són «coses» consubstancials. Per això, davant de fórmules com «el Déu de la ira» o «la ira de Déu», que el lèxic religiós modern ha heretat dels jueus, els esperits sensibles haurien de preferir l’ús de la paraula «indignació» en comptes d’«ira»: «el Déu de la indignació», «la indignació de Déu». I no solament perquè el mot «ira» ve tarat per un multisecular sentit negatiu. Hi ha una altra raó: les arrels semàntiques del vocable «indignació» —jo no entenc gaire en etimologies, però m’arrisco a suposar-ho així— contenen una engruna de reveladora evidència. La «indignació», de fet, dóna per suposada la «dignitat» dels qui l’experimenten, i la «indignitat» de la seva víctima. Sempre és el virtuós qui s’indigna; sempre és el viciós qui sofreix els cops de la indignació.

La virtut, justament perquè és «digna», «s’indigna». Un home indignat podrà ser un malvat o un frívol: però, en la mesura que s’indigna, s’indigna des d’una convicció virtuosa —virtuosa al seu entendre— que conserva afermada. En realitat, tothom s’indigna una vegada o altra, ja que tothom té —a la seva manera— conviccions d’aquesta mena. Per a protegir-se del perill d’incórrer en indignació, caldria estar en absolut desproveït de «dignitat», i això, reconèixer-se totalment indigne, és una condició fora del nostre abast. Quan un s’indigna, no fa sinó reaccionar enfront de la «indignitat» d’altri: es tracta d’un arravatament irreprimible, nodrit de sòlides i obscures justificacions. Fóra una experiència més que suggestiva la d’establir el catàleg analític de les modalitats d’indignació predominants en una època o en un país —en una societat concreta—: ens proporcionaria un índex lluminós dels pressupostos morals en què s’assenta la vida de la gent. Molt més que les conductes exemplars que l’acompleixen o sublimen, una ètica es mostra vigorosa i activa en les indignacions que alimenta.

Perquè —el fenomen és curiós—, en la pràctica, els homes s’obliden, per a indignar-se, de si ells mateixos podrien ser objecte d’indignació. No és infreqüent que un individu depravat —diguem-ne «depravat»— s’indigni davant la depravació del seu veí. Allò de «qui estigui sense pecat que sigui el primer a tirar-li la pedra» és una de les recomanacions cristianes menys acatades. Hipocresia? Potser, en part, sí. Però no del tot. La indignació es desperta en un pla distint al de la hipocresia. Som hipòcrites quan està en joc la nostra conveniència personal, perquè hi està en joc. En canvi, ens indignem fins i tot quan —i de vegades «perquè»— no tenim res a veure amb «l’indignant». El pecador més conscient dels seus pecats s’indigna dels pecats aliens, «i amb tota la raó del món». Amb tota raó: s’indigna en nom de la virtut. Allò que l’ofèn —a ell, pecador!— és el fet de veure conculcada la virtut: la mateixa virtut, o una altra, que pel seu compte ell ha conculcat. Certament, podria i hauria de començar per indignar-se amb ell mateix: però, s’hi indigni o no, «objectivament» l’altre és indignant, i té dret a indignar-se de l’altre…

El que resta per esbrinar és si la virtut necessita o no indignar-se a fi de seguir sent virtut: vull dir, a fi d’afirmar-se com a tal virtut en la consciència dels homes. Probablement, sí. Però aquest problema excedeix les meves possibilitats de comentari. Convé reservar-lo als especialistes en la matèria.

Diccionari per a ociosos (1964)