El plaer de la guerra
Joan F. Mira
Hi ha moltes raons per les quals es mouen i es fan les guerres, als Balcans o al Caucas, a Europa, Àfrica o Àsia, ara o fa quaranta segles, tant se val. Són raons perfectament conegudes, documentades i estudiades per la ciència de la polemologia, que és disciplina poc coneguda com qui diu secretament practicada, per vergonya. Hi ha raons religioses, econòmiques, territorials, ètniques i tribals, polítiques en general i altres epígrafs de la classificació de les raons polèmiques. N’hi ha una, però, que no es diu mai, la més secreta de totes: les guerres es fan, també i a més a més, pel gust de fer-les. Que ningú no s’espante ara, ni diga que això és una bestiesa: sí, és una bestiesa, perfectament real, no el fet de dir-ho sinó el fet del fet.
Conten que Genguis Khan, un dia, estava assegut en rogle amb els seus companys d’armes debatent una àrdua qüestió: quin és el plaer més dolç de la vida? Un dels genets de l’estepa digué que era l’art dels falcons, per a un altre eren els cavalls, per a la major part eren, evidentment, les dones. I Genghis Khan, un dels grans experts de la història, digué finalment: «Aneu errats. La més gran fortuna de l’home és perseguir i derrotar el seu enemic, apoderar-se dels seus béns i possessions, deixar les seues esposes plorant i gemegant, muntar els seus cavalls i usar el cos de les seues dones com camisa de dormir». Paraules de Khan. L’excusa és secundària, qualsevol raó és bona si serveix per a procurar-se tan delicats plaers. Durant l’última i més pròxima de les guerres, la de Croàcia i Bòsnia (són una i la mateixa), hem vist amb quin gust per l’art i per les coses ben fetes l’artilleria reduïa a cendra i a no-res ciutats senceres, masies, biblioteques, esglésies i mesquites: per gust de destruir els béns de l’enemic, com sempre i en totes les guerres. I hem vist amb quin amor i dedicació s’han degollat els homes, han violat les dones, s’han fet retratar amb caps tallats a les mans com a trofeus, amb quina devoció i alegria disparen, maten, destrossen, cremen i es fan fotos vestits de ferocíssims guerrers. No és cap exclusiva balcànica, per favor, no siguem tan optimistes: hem vist fotos semblants –sempre el rostre radiant de l’home amb l’arma en la mà, kalàixnikov o simitarra– fetes a Geòrgia o Armènia, a l’Afganistan, a Somàlia, a Libèria, on vostès vulguen, gent de tots els colors, races i condicions.
És clar que el plaer d’uns és el dolor d’uns altres i que, qui pot evitar-ho, no va a la guerra sabent que ha de perdre i patir. El gust està en l’agressió, causar mort, dolor i destrucció. El plaer és dominar, ser més fort i poderós que els altres, trepitjar i esclafar, portar en la mà una pedra esmolada o un revòlver, portar alguna mena d’uniforme que afirma la pròpia condició guerrera, plomes al cap, cuirassa, caputxa o casc, o aquesta horrible roba que en diuen de camuflatge i que els nostres pacífics (?) caçadors es posen els diumenges per donar-se aire militar. I quina atracció tan fosca tenia una legió romana en formació d’atac, les batalles a tota ultrança del cavaller Tirant, els esquadrons d’hússars de Napoleó, o les desfilades de la Wehrmacht o de l’Exèrcit Roig. Jo recorde, sense vergonya, la fascinació davant de tants quadres de batalles il·lustres, de tantes novel·les amb descripcions de combats, de tants films sobre una guerra o una altra: el plaer, afortunadament, pot ser també contemplatiu, passiu i simplement estètic. És horrible, i és cert: no vol dir que haja de ser eternament inevitable. Segurament ens mouen encara impulsos molt arcaics i molt durs, però el deure dels humans és deixar a poc a poc de ser bèsties. Encara que les bèsties, reconeguem-ho amb gran vergonya nostra, no han inventat mai uniformes ni bombes de fragmentació. Mentrestant, tots els xiquets del món juguen amb armes: tots, tant si són víctimes del comerç i la tele com si no. Jo, quan era menut, no tenia tancs ni pistoles de plàstic: em fabricava jo mateix arcs i fletxes i espases. Érem més primitius. El gust era el mateix.
Del llibre Una biblioteca en el desert (Alzira: Bromera, 2009)
Comentaris recents
ceba [2]
El mot ceba al País Valencià també s'empra per ...
ceballot
També és com s'anomena el calçot a part de l'Al...
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...