QUADERN DE CIUTAT
Conte estiuenc o en Job a Barcelona
Lluís-Anton Baulenas
Barcelona és un milió de coses, a més a més de La Cosa d’aquests dies. I n’hi ha que són perennes i a les quals la bona gent barcelonina s’ha acostumat si no de grat, per força. Vam conèixer un barceloní molt trempat que va decidir de demostrar que podíem continuar mantenint un mínim de confiança en els nostres conciutadans. Va inventar-se un concepte nou: La Teoria de la Paciència Sorda, altrament denominada (per ell mateix) Principi de la Fatiga Activa. El seu eix bàsic era la confiança en el poder de la repetició per dominar les realitats adverses. La paciència sorda no era la tradicional, la del sant Job, més aviat passiva, fregant perillosament el concepte de resignació. Tampoc no s’havia de confondre amb la tossuderia. La paciència té unes connotacions de noblesa i alhora de raciocini que la tossuderia no posseeix. Amb la paciència activa es podia encarar el realisme de la vida quotidiana amb una qualitat nova, resum i compendi de la paciència, de la resignació i de la tossuderia. La nova filosofia l’aplicava en tots els àmbits de l’existència.
Els començaments, però, van ser durs: per posar un exemple, el meu amic tenia una rutina que consistia a anar a un bar a omplir la butlleta de la Loteria Primitiva cada dijous a les cinc de la tarda i tot seguit prendre un martini sec (el feien boníssim). Tal com es dóna en alguns casos, el mateix bar feia d’oficina expenedora. Un dia va notar que la qualitat del martini no era la mateixa i l’hi va comunicar a l’amo. L’home es va enfadar molt, es va sentir ofès, li va dir que no volia veure’l més al seu establiment. Doncs bé, la setmana següent, el meu amic s’hi va presentar de nou per fer la seva aposta de la Loteria Primitiva. Com si l’home de la loteria i l’amo del bar fossin ànimes diferents atrapades en un mateix cos. Ell s’havia enfadat amb l’amo del bar, no pas amb l’expenedor de Loteria Primitiva (encara que fossin la mateixa persona). Va intentar de raonar-l’hi, cosa que, no cal dir-ho, va empitjorar la situació. L’home va pensar que se n’estava fotent als seus nassos i el meu amic es va endur insults i l’avís que no toleraria més que el deixés en ridícul davant la clientela. A la tercera setmana, quan s’hi va presentar, l’amo i un parell de clients fidels van arraconar-lo en un lavabo. Mentre els dos clients el mantenien agafat, el propietari li va entatxonar a la boca quinze butlletes (buides) de la Loteria Primitiva i el va obligar a mastegar-les i empassar-se-les.
Aquell fracàs no el va pas acovardir. Ens va anunciar un canvi d’estratègia: a partir d’aquell dia pensava guardar el casc dintre el cofre posterior de la moto sense tancar-lo amb clau. Vam fer una porra sobre el temps que el casc trigaria a ser robat. La mitjana en els pronòstics va ser d’unes tres setmanes. L’hi va desaparèixer exactament als trenta-quatre dies, però ell va considerar-ho tot un èxit. Va comprar-se’n un altre i va tornar a fer el mateix. Demostraria que no era imprescindible viure presoner de la prevenció delinqüent, que la paciència sorda, la fatiga activa era capaç de doblegar la inèrcia existencial dels malfactors. Aquesta vegada l’hi van robar al mes i mig. Va celebrar-ho amb una festa: Havien trigat tretze dies més que la primera vegada! Una simple extrapolació li va permetre de calcular que, a aquell ritme, un dia arribaria a haver-hi tant de temps entre robatori i robatori que el fet mateix de la seva substracció seria intranscendent: el casc seria tan vell que, igualment, ja hauria calgut llençar-lo i comprar-ne un de nou.
Entusiasmat per aquell èxit va decidir de fer una passa enllà: No solament deixaria el casc a l’abast dels lladres, sinó també la moto. No pensava tancar-la més. La hi van robar als quatre dies, però això sí, li van deixar a terra, molt ben posat, el seu casc. Continuar l’experiment a força de motos era complicat. I a l’espera de poder-ho fer va decidir de continuar amb el casc. I va deixar-lo repenjat en un fanal, allà on temps enrere hi havia aparcat la moto. El primer dia, algú va recollir-lo i va dipositar-lo damunt la bústia de correus del costat. El segon dia va trobar-lo a terra, amb dues llaunes buides de coca-cola dintre. El tercer dia ja no hi era. Sense moto ni casc, ens va convocar per comunicar-nos que havia d’interrompre momentàniament els seus experiments. Però que no considerava, ni molt menys, fracassada la demostració de la seva hipòtesi. És a dir, que amb paciència sorda, amb fatiga activa, els barcelonins podíem redreçar el signe dels temps.
La setmana que ve parlarem del Fòrum.
Publicat a l’Avui, 4 de juliol del 2004
Comentaris recents
ceba [2]
El mot ceba al País Valencià també s'empra per ...
ceballot
També és com s'anomena el calçot a part de l'Al...
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...