Antoni Maestre Brotons

Podria afirmar-se rotundament que el romanticisme i l’exotisme signifiquen, per a la literatura de viatges actual, el precedent immediat del gènere o almenys l’etapa més influent, si bé és cert que cal retrocedir una mica més, fins al segle XVIII, i valorar l’aportació de les obres dels viatgers il·lustrats. Aquests concebien el viatge com una font de coneixement i de formació intel·lectual per terres europees, especialment Itàlia i Grècia, considerades bressol de la cultura occidental. Els viatgers romàntics, més tard, cercaran el saber, però l’interior, no l’arqueològic. Per a ells, el viatge real constitueix, per damunt de tot, una recerca d’ells mateixos.

Aquest deler de retrobar-se amb el jo propi persistirà en gran mesura i, si es vol, amb matisos, en els viatgers del segle XX. Els viatges exòtics són, en el fons, una derivació dels romàntics. Els viatgers que els emprenen també tracten d’evadir-se de l’entorn a la percaça d’aventures i de la renovació espiritual amb el descobriment de cultures primitives no contaminades per la societat occidental, és a dir, ni més ni menys que el paradís terrenal. Aquest paradís de bellesa natural exuberant poblat per cultures primitives, que simbolitza els orígens de la humanitat, es localitza a Oceania o les mars del Sud, com va popularitzar Robert Louis Stevenson.

Per tant, els viatgers i els viatges del segle XX hereten tot el bagatge de mites, tòpics, significats i concepcions que el romanticisme i l’exotisme havien creat. Però els qüestionen, els matisen, els rebutgen i, en general, els reformulen. El motiu més evident d’aquesta reacció rau en les transformacions de la societat en un sistema tecnocràtic, de comunicacions globals, industrialitzat, burocràtic, que no permet materialitzar la idea d’edèn com abans es concebia.

Ras i curt: el paradís terrenal no existeix. Josep M. de Sagarra ho testimonia així en La ruta blava, fruit de la seua estada a Tahití i Borabora el 1937. Els escriptors viatgers descobreixen que l’existència d’unes illes amb uns paisatges esplendorosos, amb una gent bellíssima, innocent i pacífica, és tan sols una llegenda ideada per la literatura, el cinema i la pintura que alimentava la fantasia dels occidentals. Així, els escriptors de llibres de viatges d’ara no sols reaccionen contra el romanticisme i l’exotisme sinó contra el turisme o viatge de masses, que n’ha incorporat tota la imatgeria estereotipada i idealitzada en les guies. I, a més, l’ensenyament principal dels viatgers romàntics, l’obtenció d’una experiència singular que aporte algun tipus de canvi personal, és impossible en els viatges programats i en sèrie de l’empresa turística.

Si més no, els escriptors es mostren conscients dels perills que comporta deixar-se seduir per les quimeres romàntiques i pels paradisos artificials de les aventures exòtiques. Aquest seria el cas de Josep Piera, els llibres de viatges del qual revelen influències òbvies de la visió romàntica del viatge literari, tot i que l’escriptor pretenga distanciar-se’n. Al llarg de tota la producció narrativa de l’autor, especialitzada en aquest gènere, el Mediterrani simbolitza l’origen de la civilització: viatjar per les terres que el configuren significa descobrir les arrels de la seua cultura i, per extensió, els inicis de la vida pròpia: la infantesa. Així, estableix un paral·lelisme entre el passat històric i el passat personal, ambdós idealitzats. En les seues obres, s’observa, doncs, el retorn als orígens històrics i individuals que preconitzaven els romàntics. Per a l’escriptor valencià, com per als romàntics, un viatge exterior n’entranya un d’interior a les profunditats de l’ésser propi.

Gràcies al viatge literari, es pot dir que Josep Piera reconstrueix l’espai cultural, històric i mític del vell Mediterrani. De manera semblant, els aventurers moderns hereten l’esperit dels viatges romàntic i exòtic com a recerca d’allò que és extraordinari (en sentit literal) per combatre la rutina i la monotonia de la vida quotidiana amb peripècies autèntiques i arriscades. Es tracta d’obres que narren expedicions a l’Everest, l’Himàlaia o els Andes, llocs recòndits de gran bellesa natural i allunyats del circuit turístic convencional. A més, aquest tipus de viatges està estretament associat a pràctiques i valors socials moderns com l’esport i l’ecologia. En aquesta línia, també es troben els viatges que utilitzen un mitjà de transport rudimentari com ara la bicicleta o viatges a peu i que determina, sens dubte, unes vivències força peculiars (Gabriel Pernau, A la Xina amb bicicleta, 1997). Relacionats amb els viatges exòtics, hi ha els viatges a cultures primitives o, almenys, no occidentals (Sud-Amèrica, Àfrica, l’Índia, Xina), malgrat que els viatgers no s’hi desplacen a la recerca del paradís sinó que el seu interés és conèixer altres formes de vida. De fet, alguns escriptors sovint són antropòlegs o especialistes en alguna matèria vinculada a aquests indrets. Des d’aquest punt de vista, s’assemblen al viatge dels il·lustrats com a coneixement dels altres.

D’altra banda, durant aquest segle sorgeixen models de viatges radicalment antiromàntics i antiexòtics que podrien definir-se com a viatges de la quotidianitat. Així ho insinuava ja Sagarra en les últimes línies de La ruta blava, quan tornava a Europa després del seu periple oceànic i es disposava a abraçar la rutina diària, intentant valorar els ingredients d’aventura que conté. L’escriptor, d’aquesta manera, acaba acceptant-se i acceptant la seua realitat per més miserable i mediocre que siga, sobretot en el context bèl·lic d’aleshores. Es tracta de mirar la vida monòtona amb l’excitació d’un viatge romàntic o exòtic però amb un enfocament del tot antiidealista. Dins d’aquest grup de viatges, hi ha aquells en què els espais amb prestigi cultural i històric se substitueixen pels centres més representatius de la societat urbana actual, però desproveïts de reputació: els aeroports, els magatzems, les autopistes, els supermercats, les fàbriques (Josep M. Espinàs, Viatge pels Grans Magatzems, 1993). També hi ha viatgers que ixen de les ciutats i s’encaminen a zones de la perifèria cultural i social, normalment comarques rurals, on es desplacen perquè no els passe res, com deia Cela a propòsit del seu Viaje a La Alcarria.

Aquesta tendència es perfila visiblement en els llibres de viatges de Josep M. Espinàs. L’obra d’aquest autor es relaciona força amb la modalitat de l’excursió, ja que el viatge dura pocs dies i es fa a peu, la destinació és pròxima a l’origen (el Priorat, la Llitera, la Segarra) i l’objectiu, conèixer la comarca (paisatge, poblacions, gent) que, per a l’autor, disposa d’un interés natural, cultural i lingüístic que caracteritza, d’altra banda, l’excursionisme català des del segle passat. Els llibres de viatges d’Espinàs es vinculen, en l’origen, amb els que van publicar els novel·listes socials espanyols dels anys seixanta. Constitueixen obres amb un valor eminentment testimonial, fruit del compromís social dels autors amb la situació política i social de l’època, que relaten viatges a zones marginals de la geografia espanyola.

Per acabar aquest viatge per la literatura, cal remarcar que l’oposició al romanticisme i a l’exotisme es palesa, de la manera més contundent, en obres interessades a narrar experiències de viatges a països immersos en guerres (Josep M. Palau, Geografia impertinent, 1998). Aquesta mena d’obres són el retrat de la rereguarda que no ensenyen els mitjans de comunicació, les misèries i no les meravelles del món. Probablement, per damunt de tanta diversitat, l’únic element comú que comparteixen els llibres de viatges més recents és la recerca, tan romàntica malgrat tot, d’una experiència personal singular i irrepetible, transcendent.

Publicat originàriament a la revista Caràcters, núm. 9 (1999)