En lloc el mot [llonja] no ha conservat la múltiple vivacitat que té en valencià, i particularment en l’ús de la capital i del Centre. […]
   La llonja del peix és la venda (no sols el lloc de venda) del peix desembarcat de les barques subhastat al més-dient o millor postor (a Dènia, per exemple, d’on tinc descripció en un diari de 1958); la llonja d’una cosa qualsevol es diu d’on la venen i compren: la llonja de llibres etc.; a València la Plaça Redona «és la llonja de tot» (ocells, encenedors, segells per a filatèlics etc.) els diumenges al matí; conten si les tavernes del Grau són la llonja de certs productes de contraban. Hi ha us fraseològic generalitzat: «es pot dir que allà és la llonja del ferro»; «tal ciutat és ara una llonja de productes farmacèutics», «vaig a parar en ma casa llonja de tal cosa»; «no t’ho cobre car: és preu de llonja». També institucionalitzat concretament: el Consolat de la Llonja a València és un tribunal de comerç, de base arbitral, que hi funciona des d’abans de c. 1930. I en els diaris valencians hi ha una secció dedicada a disposicions que n’emanen, i encapçalada amb aqueix títol.

Joan Coromines, entrada LLOTJA, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. V, pàg. 283-284

Torneu a llonja