Joaquim Carbó

Entra en el vagó del metro vestit de vint-i-un botons, les sabates reflectint els neons del sostre… Va tan mudat que costa situar-lo entre aquelles parets decorades amb els grafits del darrer dissabte. Ara avança, es col·loca al bell mig del passatge i, amb veu de tro, fa un discurs inversemblant, insòlit… Durant bona part de la seva vida, diu, les ha passat tan magres que ha sobreviscut gràcies a la generositat de la bona gent que viatja en metro que l’ha ajudat quan els ho ha demanat. Ara mateix en reconeix una pila entre els presents. I ja que un cop de sort l’ha tret de la misèria i que totes li ponen, continua, no vol quedar com un mal agraït i ha decidit tornar als seus antics benefactors part del que n’ha rebut… I d’una cartera ben farcida comença a distribuir bitllets de deu euros a gairebé tots els passatgers. Quan un jove es queixa per què se l’ha saltat, li etziba: «A tu, ni el bon dia! Ets aquell garrepa que se’m girava d’esquena així que em veia venir!» El noi no se’n recorda, però calla i abaixa la mirada perquè la de tots els altres passatgers, confortats amb aquell premi inesperat, l’acusa de falta de sensibilitat.

• Joaquim Carbó, «Suite del metro» (The Barcelona Review, núm. 46, gener-febrer 2005)