Un altre dissabte, el passat, el ciutadà curiós pogué embarcar-se al port de Catarroja en la barca tramvia anomenada el Ravachol (en antiga memòria de François Claudius Koenigstein, dit Ravachol, anarquista francés, autor de nombrosos atemptats, guillotinat el 1892: això explica el meu Petit Larousse, però jo ja ho sabia des de menut, que ser un ravatxol era cosa roïna), navegar lentament pel canal fins a l’estany de l’Albufera, entre ribes d’herbes altes i canyars, entre arrossars verdíssims inundats, i contemplar la llum, els nuvolets, l’aigua verdosa, els ànecs, els fumarells, els peixos que salten, i sobretot, ara que hi fan niu, els bellíssims agrons, Ardea cinerea, que si no vaig errat en diuen també garses reials, alts, cendrosos, blavosos, majestuosament volant amb ales lentes. El món potser té salvació, aquest petit món nostre —les valls i l’aigua, els pobles, les ciutats, potser els llibres, la llengua en què els fem—, a pesar de governs d’indiferència espessa. Però no sé quant de temps en tindrà encara.

Joan F. Mira, «Cireres, garsa reial», dins La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014), pàg. 79