Definició
Amic de baralles, propens a barallar-se.
És un infant molt baralladís; es passa el dia cercant brega.
«El quart Jaume de Mallorques | era molt baralladís. | Això gira malament, | cantaven els mallorquins», fan uns versos de Guillem d’Efak.
Etimologia
De barallar, d’origen incert, potser d’un llatí baralia, plural neutre de baralis, llatinització d’un adjectiu indoeuropeu baral, de l’arrel bher-, ‘tallar, fregar’.
Usos
Deu o dotze dies més tard potser una mica més o un poc menys: ningú no en deixà testimoni escrit, de manera que els fets suren per la flonja cronologia de la memòria popular, en Comunes Vell també es va entretenir a Son Guillot més del que era prudent i va fer el mateix camí fosca alta. Anava a peu. No era poruc, tenia fama de baralladís i violent, però encara recorden els més vells com arribà al poble desfigurat per la por, sense alè…
Guillem Frontera, La mort i la pluja (Barcelona: Proa, 2008), pàg. 115Quan va entrar al vestíbul, el va interceptar una altra portera de raça, de les baralladisses. No es va deixar impressionar pel seu aspecte de senyor. Els senyors duien corbata i ell havia sortit de casa sense.
Jordi Sierra i Fabra, Dos dies de maig (Barcelona: Rosa dels Vents, 2013)
Tema de la setmana
Adjectius formats amb el sufix -dís -dissa, del llatí -icius o -itius, que significa ‘tendència a’ o ‘facilitat de’.