El nas d’Aranguren, no gaire ortodox, es projectava sobre la part inferior, a partir d’una ganyota configurada per dues arrugues —una a cada banda— d’una certa consideració, les quals emmarcaven una boca de llavis carnosos. Sota els llavis, el rostre s’acabava ràpidament, en una barbeta que davallava cap al coll, amb una sotabarba que era una arruga més.

Josep M. Castellet, «José Luis Aranguren», dins Els escenaris de la memòria (Barcelona: Edicions 62, 1988)

Era la primera vegada que la veia sense el seu somriure distès, sempre a punt d’alguna ironia, i amb aquell perfecte equilibri de boca, galtes i ulls fet malbé. Que és com dir amb la maduresa espatllada: les potes de gall més que insinuades i el sotabarba flonjo, resistent als cosmètics. Amb això no vull dir que fos una dona pendent només de mantenir les aparences, sinó algú que valorava fer goig com una manera de ser i estar.

Isidre Grau, Els amants volàtils (Barcelona: Proa, 2011)