Vestit de núvia. Les fadrines en la joventut, abans de començar a flirtejar festejar, solien passejar pels camps pròxims a la seua barraca amb vestits deteriorats, faldes curtes, descalces i els cabells despentinats, tant a la Plana com a València i Alacant. Quan s’adonaven que algun xicot llaurador començava a fixar-s’hi, a instàncies de sa mare, es vestia amb més pulcritud, s’arreglava més i ja no caminava sola pel camp. La núvia ensenyava a les amigues la roba que constituïa l’aixovar, preparat des de la més tendra infància.

Ruth de la Puerta, El llenguatge del vestit. El cas valencià, segles XVIII i XIX (Picanya: Edicions del Bullent, 2002), pàg. 254

Es van comprometre. Segons la tradició, els pares de la núvia aportaven l’aixovar. Va arribar al matrimoni amb cinc fundes de coixí, cinc llençols i cinc flassades. Molts tovallons, tots brodats amb les inicials d’ella. Les d’ell, no. Dos barrets en forma de pastís, que es van fer arqueologia a les golfes, el xal de cotó blau, que era una teranyina de llana prodigiosa, la faldilla de vora de seda i una combinació negra fina i treballada que la filla del matrimoni, als anys trenta, faria servir de vestit a les festes dels artillers republicans, sense sostenidors. I també va dur set calces gegants de color pinetell. Afortunadament ell mai no les hi va veure posades: eren un cataclisme que els botiguers coneixen com «calces mata-amor».

Albert Sánchez Piñol, «Només digues si encara m’estimes», dins Tretze tristos tràngols (Barcelona: La Campana, 2008)