Cada dia maten més gent pels carrers, cada dia costa més car el pa, cada dia val més diners engegar l’automòbil, cada vegada som més gent i més excitats, no passa dia que no hi hagi milers de robatoris. Això és progrés? Doncs ja li regalo el progrés i la mare que el va… El que és difícil d’entendre, s’arracona immediatament i no se’n parla més; el que exigeix llargues preparacions o una atenció constant, es fa impossible; els nostres polítics estan envoltats de telèfons i de xerramentes, però no tenen ni un llibre a la biblioteca. Ja ho deia aquest que parlàvem ara… Valéry: «La política està fonamentada en la indiferència dels interessats». Vostè s’ho hauria d’apuntar, això.

Josep Pla,  citat per Josep Valls, Pla de conversa. Allò que Josep Pla no va escriure (Figueres: Brau, 1997), pàg. 322

Era el dimoni, un dimoni de tants, que li deien En Banyatorta. El ferrer, és clar, li va conéixer la diabòlica retirada, perquè ell de babau no tenia res.
   —Véns per mi? —li pregunta.
   —Sí, per tu vinc.
   —Ja esperava que vindries —fa el ferrer—. Després del que em va dir sant Pere quan vingueren a dinar… En fi: no hi ha remei!
   En Banyatorta, plantat al davant del llit, somreia de sentir tota aquella, segons ell pensava, inútil xarramenta.
   —Jo m’haig de vestir —prossegueix el ferrer—, puix no està gens bé que me’n vaja així com vaig. Mentrimentres, vols fer-te un gotet de vi?
   —Bé. A on el tens? —pregunta el dimoni.
   —Baix al celler; ja el veuràs si hi baixes.

Enric Valor, «El ferrer de Bèlgida», dins Rondalles valencianes 3 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)