I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la república i en Quimet se’m va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire aquell d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant (1962)

Ens aturàvem a les parades preferides de la mare i m’ensenyava com triar la verdura i com i on s’havia de prémer per saber si era fresca o no. Els venedors li tenien un cert respecte. Primer perquè érem una família nombrosa i la mare comprava quantitats considerables, segon perquè era l’esposa d’un funcionari important vingut de fora, i per últim perquè no dominava l’àrab i quan no entenia el que li deien o els altres no l’entenien a ella, s’impacientava i alçava la veu cridant-los en una barreja d’idiomes. Per evitar-se maldecaps, els venedors li deixaven triar el producte que volia i quasi sempre li cedien l’última paraula en el regateig del preu.

Pius Alibek, Arrels nòmades (Barcelona: La Campana, 2010)