De tots era sabut que se dedicava a la usura. Deixava doblers a gent de fora Carrer. Tothom estava convençut que el crim va ésser degut a la seva condició d’usurera i comès per gent coneguda, i no un simple robatori perpetrat per externs, com la policia volia donar a entendre. Se va interrogar molta gent, familiars, clients, argenters. Fluixet fluixet, tothom hi deia la seva, però no se va arribar a cap conclusió. Després d’un temps se va veure ben clar que a ningú li interessava aclarir els fets i s’hi va tirar terra damunt.

, «El crim del carrer dels Bastaixos», dins Històries del carrer (Palma: Amics dels Arxius de Mallorca, 2006), pàg. 33

Com que no deia res, ella, sense deixar de mirar el cel de plom va dir qui t’ha donat permís per ficar-te en els meus assumptes.
   —És que jo…
   —No, no… —va fer ella, fluixet, fluixet—: Et pregunto qui t’ha donat permís.
   —Ningú. —En Valentí va acotar el cap, derrotat.
   —D’acord. Ara jo t’explicaré una cosa.

Les veus del Pamano (Barcelona: Proa, 2005)