Al cap de poc, Elvira, la segona dels germans i deu anys major que jo, també va haver de mirar per casa i, com els altres, va trobar que era més distret pencar fora que dins. I, clar!, si els majors —les germanes i tres dels germans—treballaven per a guanyar-se el jornal o se n’anaven amb mon pare a l’horta, qui quedava al niu per a obeir en tot la mare i ocupar-se del menut?… Justa la fusta: una servidora… I no és que ma mare tinguera la mà solta ni que jo fóra de mal governar, ni pensar-ho!; però va ser dur de veritat…

Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002)

Òbviament, el senyor Sarkozy ha declarat que està molt content de la posició socialista, i que «cal que hi haja pertot banderes franceses: d’identitat nacional, tothom en vol». Justa la fusta. Le Pen assegura que els seus adversaris «li roben les idees, i que així les convaliden». I finalment Mme. Royal remata dient que ella vol «rehabilitar el patriotisme del cor», contra el «patriotisme de la por» que propugna la dreta. I tanmateix jo tenia entès, llegint la premsa de Barcelona, que patriotisme, himne, bandera, identitat, nació, i altres matèries semblants, eren coses passades de moda, provincianes, impròpies dels països grans i seriosos d’Europa.

Joan F. Mira, «França: himne i bandera», dins Europeus (Alzira: Bromera, 2010)