Per a poder fer populars les dues guerres mundials, l’Imperi Britànic va haver de presentar-les com lluites en defensa de la llibertat dels pobles oprimits. I com que ell era, precisament, el més gran opressor i explotador de pobles febles, tots els seus esclaus s’han anat alçant contra l’amo, agafant-lo per les seves pròpies paraules. […] Aquesta és la realitat actual d’Anglaterra. L’Imperi d’ahir està convertit en l’ombra d’un record. I, per si aquesta minva encara fos poc, els EUA i l’URSS s’han erigit en àrbitres del món. Pot ben dir-se que, en menys de trenta anys, els anglesos han fet un pa com unes hòsties.

Gaziel, «La corba descendent d’Anglaterra», 24.09.1949, dins Meditacions en el desert (Barcelona: Edicions 62, 1984)

Sobre el concert econòmic, de fet, ja circulen bromes, com la prou coneguda que un concert econòmic deu ser el que es fa amb pocs música, i que no cobrin gaire. De moment, i sense bromes sinó amb un humor pèssim, Zapatero ja ha clamat que el concert econòmic és impossible perquè no és a la Constitució, i ha advertit a Mas que ja se’l pot treure del cap. Per la seva banda, el president imminent ha replicat que això ho negociarà amb el proper president d’Espanya que, ves per on, pot ben bé no dir-se Zapatero fins i tot encara que sigui socialista. D’on s’infereix el temor que dèiem: a saber, que la processó del concert econòmic sigui tan o més llarga i tortuosa que la de l’Estatut, i sobretot que no torni a acabar amb un pa com unes hòsties.

Sebastià Alzamora, «Els millors concertistes» (Ara, 2 de desembre del 2010)