En Primitivo Labrador creu que cal defugir de la imatge de l’esmolador com un miserable: «La gent ens associa, sobretot, pel fet de passar pels carrers, com treballadors d’un ofici pobre, però crec que els que ens hi dediquem ara, que som pocs, ens guanyem bé la vida». De fet, molts dels esmolets que viatjaven de poble en poble dormien en pallers i menjaven un xic on podien. És també per aquest fet que ha quedat la imatge d’un ofici pobre.

Carles Pont, «L’esmolet o ‘rosegador’ de metalls» (El Temps, 19 d’agost del 2003)

M’ocupava d’embenar els dits d’un esmolet que havia tingut la desgràcia de comprovar amb ell mateix l’habilitat de deixar esmolades les eines, quan vaig sentir que el Penic rascava la porta amb bones ungles per introduir-se al consultori. Sens dubte se sentia sol. Vaig obrir la porta i el gat va entrar.
   —Mèu —em va dir.
   Li vaig contestar que em sabia molt greu, però que m’era impossible interrompre la feina per donar-li menjar.

Lluïsa Forrellad, Sempre en capella (Barcelona: Angle, 2007)