De seguida, Goethe va recobrar la vitalitat. Roma exercia sobre ell un miraculós efecte rejovenidor i, com aquelles plantes que un dia de xafogor es panseixen però que amb un poc de reg recuperen gairebé a l’instant el port i la ufanor, amb ell s’esdevenia una cosa semblant; la visita a una nova església o a un nou palau li infonia unes forces sorprenents per a seguir caminant, per a seguir visitant places i monuments.

Martí Domínguez, El secret de Goethe (Barcelona: Edicions 62, 1999), pàg. 40

Abans de partir em va voler mostrar el ginkgo plantat al jardí de Carlota von Stein, que ja havia assolit un port i una mida ben bonics. Goethe em va comentar que a la tardor les fulles prenien un color ocre encisador, i que per això havia fet pintar la seua casa d’aquell cridaner color mostassa. Vaig somriure pensant que no coneixia ningú que haguera condicionat el color de la seua casa al de les fulles d’un arbre…

Martí Domínguez, El secret de Goethe, pàg. 250