A les velleses, la tia Rosa cada dijous horabaixa cedia el seu domicili, en el carrer de Vallseca, a un ballador de flamenc anomenat Gallito, i al metge Salom, i mentre ells dos s’estimaven, ella passejava per la Riba tant si feia fred com si feia calor.

Llorenç Capellà, «El testament» (Diari de Balears, 16 d’octubre del 2001)

Capvespres només, com si de les vint-i-quatre hores del dia tan sols en recordés aquelles en què començava la fosca sota els alens de la nit. Sí, la seva era l’horabaixa. I horabaixa repetia les passejades de sempre amb la mateixa idea fixa, amb el mateix objectiu: retrobar una mà petita, com la seva d’abans entre les mans de la seva mare, una mare alta, pàl·lida, amb els dits fins, enjoiats, vestida de moaré gris i blondes fines, que exhalava perfum de violetes al seu pas.

Carme Riera, Jo pos per testimoni les gavines (Barcelona: Laia, 1977)