El dia abans l’avi li construïa la milotxa amb canyetes molt fines, paper de seda enganxat amb pasteta d’aigua i farina, i fil d’empalomar, i li ensenyava a volar-la en algun sequer d’arròs, els sequers eren grans rectangles de ciment, com dos o tres pistes de tennis, on al principi de la tardor escampaven l’arròs de la marjal acabat de collir i de batre i l’eixugaven al sol pentinant-lo amb rastells grans de fusta i formant com un camp o un estany de color daurat fosc fent dibuixos regulars solcs i ones com de jardí japonés…

Joan F. Mira, El professor d’història (Barcelona: Proa, 2008), pàg. 51

Li va semblar distingir a l’esquerra com una superfície plana, ran mateix del corrent insignificant i dins del llit de codols i canyars tallats, una cosa com una era o un sequer, o una pista.
   «Amadeu», preguntar això no li costava cap esforç, parlà només per tal de dir alguna cosa, per trencar el seu propi silenci, «com és que hi ha una era dins del riu?».
   Salamalecum tirà xuplada de la pipa, profunda i llarga com si volguera omplir-se’n l’últim fons dels pulmons abans de contestar.
   «No és una era. És una pista de ball.» I deixava anar a poc a poc el fum entre els pèls embardissats.

Joan F. Mira, Viatge al final del fred (Alzira: Bromera, 1998 [1983])