Jo havia quedat, doncs, d’esquena al Pinces, que molt vergonyosament m’acariciava els malucs, em llepava el coll, em xuclava l’orella, em besava els ulls (i per a fer-ho m’obligava a girar el cap, exageradament), ficava ben endins una llengua que no s’acabava mai.

Ofèlia Dracs, Deu pometes té el pomer (Barcelona: Tusquets, 1980)

«Tots moren!», va pensar descoratjada. «I jo ja tinc quaranta anys.» Es va mirar a l’armari de lluna, que tenia l’espill de cos sencer. I va veure que, si volia, podia dir que només en tenia trenta. Una mica massa grassa, i els malucs massa rodons. A la cara, ni una arruga. I de ventre, ni un centímetre. I el pit ni gran ni menut. Si volia, podria trobar tants homes com li vinguera de gust. Però li feia tanta mandra, posar-se a parlar amb un home com una dona!

Isabel-Clara Simó, Júlia (Alzira: Bromera, 2003 [1983])