La caixa d’ampolles de vermut era al peu dels embalums al costat d’una capsa de galetes coberta de cagallons de rata. D’esma els espolsà amb un cop de mà. Agafà una escarpra i un martell i, fent alçaprem, aixecà la tapa de la caixa l’espai just per a poder treure una ampolla. Un cop sec retrunyí al seu damunt i el deixà uns segons immòbil.

Mercè Rodoreda, Vint-i-dos contes (Barcelona: Selecta, 1958)

Sobre aquestes matèries dels inintel·ligibles sermons barrocs —emesos, generalment, en castellà— els qui formem part de la pagesia no hi hem entès, no hi entenem ni hi entendrem mai res. El barroc, en aquest país, fou una manera d’actuar de les classes anomenades altes, dels tipus dirigents, dels intel·lectuals parasitaris —si és que n’hi hagué d’altres—, dels cagallons de seminari aduladors de la cúria.

Josep Pla, «Reflexions sobre l’Empordà», dins El meu país (Barcelona: Destino, 1968)