El contrast amb François Mitterrand resulta sorprenent. Mitterrand es caracteritzava per aquella dosi d’immobilisme corporal que és més pròpia del polític clàssic, de l’home que —seguint potser l’antic model britànic— disciplina en públic les seves emocions. Nicolas Sarkozy, en canvi, és un belluguet. Quan camina, o quan entra en una reunió, gira el cap sense parar, a dreta i a esquerra, i si no fa l’ullet a la gent sembla com si ho fes. Sarkozy no és un home estàtua, sinó una mena de ratolí inquiet que sembla olorar que al seu voltant hi ha formatge. El formatge dels vots, potser.

«Sarkozy trenca motllos» (El Periódico de Catalunya, 23 de desembre del 2007)