Tenia un propòsit fix i emprengué l’avinguda principal amb les seves passes curtes i ràpides. Més que no pas els grans panteons gòtics i barrocs, que no deixaven d’atreure’l, li plaïa una construcció funerària feta amb pedra volcànica. La tenia vista. Era una massa piramidal, rematada amb una creu de marbre blanc; uns quants graons donaven accés a la porta, pesada i segura, damunt la qual figurava una inscripció amb lletres de bronze: «Família Rueda-Garmendía». Lalo va acostar-s’hi, per mirar a través dels vidres de l’entrada, i cridà Lupe per compartir la il·lusió del seu descobriment. Es van passar una bona estona contemplant l’interior del panteó. El trobaren espaiós, net, i la dona s’embadalí amb el terra de rajoles, enmig del qual hi havia la llosa que cobria l’entrada de la cripta.

Pere Calders, «Aquí descansa Nevares»

Les coliflors incrustades al sostre, juntament amb les portes de formes extravagants i els mosaics també modernistes de les parets, donaven al conjunt un aspecte de casa de la por, apareguda tantes vegades en els meus deliris infantils. Quan la tia demanava al pare que em deixés quedar un parell de dies amb ells, em sentia defallir les cames, i estic convençut que una immensa pal·lidesa m’envaïa el rostre mentre caminava d’esma cap al jardí, amb la secreta intenció d’amagar-m’hi. Tenia ben clar que era millor passar una nit sota els estels que dins aquell tenebrós panteó.

Albert Boadella, Memòries d’un bufó (Madrid: Espasa-Calpe, 2001), pàg. 35