El primer paio es deia Pelayo i era gallec; després va ser un castellà rústic però murri; més endavant es va fer gitano català, justament per designar qui no era gitano, i finalment paio som tots, tu i jo i aquell altre: «Quin paio!», diem exclamativament, o bé «Has vist aquella paia?». Ara l’espècie està en extinció (i no pas per falta de gitanos: Gràcia, el Raval de Barcelona, Lleida o Mataró en són plens) perquè preferim apel·lar a la família: els desnerits «Ei, tio!» o «Collons, tia!» ressonen pertot.

Pau Vidal, En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (Barcelona: Empúries, 2005), pàg. 113

Em passa sovint al cine, per exemple. Quan em fan la famosa pregunta, «Què t’ha semblat, la pel·li?», no sóc capaç de contestar. No sé mai què m’han semblat, les pel·lis, perquè pel camí m’he perdut seguint el fil d’alguna expresssió que ha dit un personatge, d’alguna pronunciació peculiar, i quan torno a la pantalla ja han passat deu minuts i no sé per on navego. He vist tres vegades Blade runner i encara no sé per quins set sous aquell paio dels cabells de canari acaba penjat de la cornisa de l’edifici.

Pau Vidal, Aigua bruta (Barcelona: Empúries, 2007), pàg. 33