De fet, des del 1987 Joan Margarit només ha comptat amb el reconeixement d’un sector de la crítica i d’un veritable exèrcit de lectors fidels. I ja sé perfectament que pel pa que s’hi dóna en el país aquest grau de reconeixement és moltíssim!

D. Sam Abrams, «Ara farà disset anys» (Avui, 22 de gener del 2004)

Tanta fúria i irritació, en molts dels casos d’aquella època, provenia del desconcert causat per la convalidació definitiva per part del Tribunal Constitucional, a finals de 1994, de la Llei de política lingüística de 1983. És el mateix sentiment que devia causar en la majoria de membres de la Real Academia Española de la Lengua, que per aquelles dates havien enviat una carta personal al president del govern espanyol demanant protecció per al castellà en tots aquells llocs d’Espanya on es trobés en perill… En fi, tots aquests exemples no mereixen cap comentari perquè s’expliquen per ells mateixos. Serveixen per saber quin pa s’hi dóna cada vegada que els intents de normalitzar el català són una mica més evidents.

Lluís-Anton Baulenas, El català no morirà (Barcelona: Edicions 62, 2004), pàg. 223