El fet que, de la virtut intel·lectual, anomenada amb paraula grega, synderesis, llatinitzada, n’hagi sortit la de «senderi» —recordem la dita «aquell no té seny ni senderi»—, diu molt en favor de la formació clàssica de les persones que ja en èpoques llunyanes l’empraven. I no és estrany que, del nom d’un emperador, i de la seva abundosa taula, en descendeixi una paraula ben expressiva: «tiberi».

Ferran Blasi i Birbe, «Les llengües, com a medi i mitjà de la teologia, el dret i la pastoral» (Temes d’Avui, 2n semestre de 1999)

Ep!, i amb això també hi jugava la classe periodística, sempre amatent a compartir una bona teca i compensar el convit a menjar de franc amb una bona crònica. Per sort això s’ha acabat, o diguem que s’ha reduït força. Ara els polítics, en general, saben que no cal pagar un tiberi per donar amplitud mediàtica a un acte. Això no vol dir que sigui un bon exercici d’autocontrol compartir taula amb gent —altres periodistes o polítics— amb qui no necessàriament hi ha bona sintonia i amb els quals seríem incapaços de fer ni tan sols un cafè fora de la feina.

Josep Puigbert, «Farts de polítics i polítics farts» (El Punt, 6 de setembre del 2006)