Ara que el dia fuig i passen les gavines
i pels carrers se sent olor de socarrim,
i l’aire encara és net, i es corren les cortines,
i l’últim raig de sol es va allargant molt prim,

ara que ja han plegat comerços i oficines,
que es van buidant els parcs tots coberts de plugim,
ara que jo no ho sé i tu potser ho esbrines,
que no s’ha fet molt tard i que tot just vivim,

encara som a temps per al darrer tramvia,
per a passejar en l’última golondrina del port,
per a anar amunt i avall, a poc a poc, fent via,

però fent del present algun futur record.
Som a temps per a dir-li, encara, adéu al dia,
i parlar de la vida, i parlar de la mort.

Melcion Mateu, «No sé què fer: l’horabaixa, la meva agenda és buida…», dins Vida evident (Barcelona: Columna, 1999), pàg. 41

El deixa alçar-se i el dimoni desapareix per un forat que s’obre i es tanca com un rellamp enmig enmig de l’habitació. Només hi va quedar la seua olor de socarrim, i, a la cadira, no es notava res que hi hagués hagut mai punxes.

Enric Valor, «El ferrer de Bèlgida», dins Rondalles valencianes 3 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)