La paraula boïga ve de boïc. Consisteixen els boïcs, anomenats també formiguers o sequeres, en petits feixos de llenya, fets de brancatges d’arbres i de brossa terrera, que es recobreixen de gleves de terra en disposició de fogar-los. Una boïga era, doncs, un erm convertit en conreu, però amb caràcter transitori, per un temps curt d’uns cinc anys, passats els quals es tornava a deixar ermar. I a posta hem dit era, perquè en aquest particular els adobs químics hi han portat i porten una veritable revolució.

Les boïgues han estat sempre molt estimades. Són terres de molta producció i bona. Els fruits de les boïgues són de superior qualitat: molt sol·licitats i ben pagats. A les terres que han estat boscos de pins, roures o alzines, cas general en algunes comarques com en la de Solsona, en fer-se la boïga, s’han de deixar els anomenats arbres de llavor, que són els que han de repoblar el bosc en acabar-se la boïga, regulant-se minuciosament pels costums locals el nombre d’arbres de llavor que s’han de deixar i la distància de l’un a l’altre en què han de deixar-se.

Josep Faus i Coromines, Dret especial de la Segarra (1934)