Escrivia drames amb influències nòrdiques. Conflictes d’ànimes incompreses, de patètica oposició entre la vulgaritat i l’heroisme, amb moltes escenes mudes, silencis eloqüents, simbolismes i punts suspensius. El primer cop que Innocenci ocupà una butaca en aquell teatre gracienc es representava un idil·li, l’autor del qual era un poeta que, des del seu primer assaig dramàtic, fou proclamat «el nostre Ibsen». En l’intermedi del primer al segon acte, Innocenci, obligat per les conveniències, entrà a l’escenari. A l’entorn del nostre Ibsen, comprimint-lo i abassegant-lo, hi havia els seus amics, companys, admiradors i crítics. El felicitaven tot estrenyent-li les mans o abraçant-lo amb una mena de desfici histèric, tumultuós. Després d’una dotzena d’homes que en feliciten un altre, considerat victoriós, d’aquesta guisa ostensible, el qui fa tretze, si no imita els precedents demostra que dissenteix.

, L’impenitent (Barcelona: Dalmau i Jover, 1948)

Avui no escoltem les informacions com s’escoltaven els poemes èpics. La gent que veu un reportatge sobre l’Orient Mitjà creu que el comprèn, que en domina totes les claus… i no se’l pot imaginar de cap altra manera. No hi ha temps, l’espectacle abassega i esborra la memòria.

Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 111