Simó era un mag de Samària que, havent sabut que els apòstols Pere i Joan feien miracles, els va proposar que li vengueren el secret d’aquella màgia sobrenatural: d’ací que el nom de simonia s’aplique als qui venen o compren, per diners, els béns espirituals o eclesiàstics.

, nota a l’edició de la Divina Comèdia de Dante Alighieri (Barcelona: Proa, 2000), pàg. 233

Pocs dies abans de celebrar aquell primer aniversari [del pontificat] el meu cosí Francesc m’havia informat d’un sermó de Savonarola on el frare contava somnis d’anunci d’Apocalipsi, deia: aquest papa que ha comprat la tiara amb pecat de simonia és ell mateix l’inici del gran càstig de Déu, he vist la mà del Senyor armada amb una espasa i he escoltat la veu divina que m’anunciava la destrucció del món, deia he vist caure del cel núvols de foc i una pluja espessa d’espases, ben prest deixareu de cantar i dansar i vindrà la guerra, la pesta i la fam, això afirmava que li havia mostrat Déu en un somni, hauria d’haver-me preocupat saber que a Florència un frare de nas de voltor i galtes xuplades pensava en mi quan predicava aquestes visions d’il·luminat però vaig decidir que més valia riure-se’n.

Joan F. Mira, Borja papa (València: Tres i Quatre, 1996), pàg. 176-177