Definició
Figura mítica femenina de la tradició popular de la Catalunya Vella, sobretot a la zona pirinenca. És anomenada també aloja, dona d’aigua i, alguns cops, fada. Diuen que habita dins l’aigua o dalt les muntanyes i que surt a treballar o a dansar de nits i no es deixa veure de dia.
Etimologia
Potser d’origen preromà, o potser de l’hebreu goi, ‘pagà’, que en fememí, goia, entre els jueus occitans medievals, prengué el sentit de ‘minyona no jueva’ i, irònicament (potser ja en català), ‘nimfa’.
Usos
Una hora més tard, en la solitud enlairada de les muntanyes desertes, on encara semblava glatir i aletejar sinistrament l’esperit de la violència, aquella ermita, dibuixada en les tenebres per les ratlles de piquets lumínics, feia l’efecte d’un palau d’encís, de la demora de goges d’algun conte fantàstic.
Víctor Català (Caterina Albert), Solitud (Barcelona: Edicions 62, 1979 [1905]), pàg. 115
Tema de la setmana
La solitud crea monstres? Aprofitem aquest passatge de la novel·la de Víctor Català per enllaçar amb el tema d’aquesta setmana: éssers mítics, fantàstics, imaginaris o fabulosos. I, si sabeu anglès, no desaprofiteu l’ocasió de llegir els passatges de Solitud que vam enviar la setmana passada traduïts a l’anglès per David H. Rosenthal (gentilesa de Stephen Telfer, d’Edimburg): vegeu-ne l’enllaç a sota.