La millor paella —la mítica, per tant— que he menjat mai en la meua vida és una que va fer la mare de Josep Piera a la marjal de Gandia. Érem pròxims a l’estiu, tot i que l’aigua s’esmunyia com les anguiles per les sèquies d’ací i d’allà. A partir d’aleshores aquella paella —cadascú amb la cullera a la mà i tots abocats a ella— se’m va quedar gravada en la memòria com «la millor», com si li haguera enganxat l’etiqueta d’insuperable i definitiva. D’això, naturalment, en fa un grapat d’anys.

Ignasi Mora, «Els arrossos de Josep Piera» (Avui, 18 de desembre del 2000)

De vegades pense que aquella infantesa de Valerià, viscuda al seu poble, a Pego, en aquell espai natural magnífic que s’estén entre les muntanyes i la mar, tenia alguna cosa a veure amb la seua manera de ser, vital, confiada i alegre. Amb aquell riure inconfusible. A mi m’explicà una vegada que Pego, la gran plana de camps, tarongers i marjal, amb les sèquies, estanys i canyars, el Molinell i el Bullent, envoltada de muntanyes i oberta cap a la mar, havia estat el seu paradís quan era infant. Cadascú viu una infantesa diferent, i deixa una petjada inesborrable, que marca profundament. La infantesa de Valerià Miralles fou lluminosa, i això es notava.

Gustau Muñoz, A l’inici del segle. Un dietari de reflexions (València: Tres i Quatre, 2002), pàg. 165