Quan el sol surt, en aquests dies a què fem referència [dies de cel clar i net], amb la seva magnificència habitual —i, això, em permeto modestament recordar-ho a la creixent, immensa massa de persones que no han vist mai sortir el sol—, el vent ha d’estar entaulat sobre la terra. És a dir, si hom està situat en mar, el vent ha de venir de la terra i a més ha d’ésser fluixet —terral fluix, terralet, sense que això n’exclogui un punt de vivacitat—, perquè altrament el dia no neix tan bo com en la hipòtesi que estem examinant. El terral és un vent deliciós per a navegar, a la vela, al fil del litoral. Amb la solemne ascensió del sol i l’aparició progressiva de la calor, el vent mor.

«El vent de garbí i la tramuntana (Assaig sobre la meteorologia del país)», dins El meu país (Barcelona: Destino, 1967)