Deu minuts més tard entrava amb aire sorrut una noia alta i prima, amb el cabell molt llarg i ros, tibat cap enrere i recollit vora els polsos amb dos clips. D’ulls molt grossos, de color blau fosc.

Helena Valentí, La dona errant (Barcelona: Laia, 1985), pàg. 8

El darrer seient l’ocupa l’Eusebio, un noi retret i sorrut que pel que acaba explicant és fill d’un descarregador del moll alcoholitzat, que de petit l’apallissava cada dia i que, després d’una temporada al Barri Xino fent de noi dels encàrrecs d’una casa de barrets, havia acabat a l’Asilo Duran, el reformatori famós i infamant amb què els pares amenacen els fills que no es porten bé. Amb la revolució, els internats a l’asil van sortir al carrer i ell va tornar al barri, on sembla que vivia amb una meuca i no és clar qui explotava qui. Un grup ben heterogeni, però el cas és que ja cantem a l’uníson.

Miquel Siguan, La guerra als vint anys (Barcelona: La Campana, 2002), pàg. 12