Al territori valencià, un mapa de la península Ibèrica amb el nom de la llengua catalana cobrint el País Valencià pot ser motiu de censura oficial. El Consell Valencià de Cultura, altíssim organisme d’atribucions altament incertes, només pogué fer aprovar un cèlebre informe sobre la llengua amagant tant com era possible la mare dels ous. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució amb un gloriós futur, no pot ni tan sols anomenar la paraula vetada. En els llibres de text, la conquista i fundació del regne valencià —i la figura de Jaume I— ha de ser d’origen celestial, aragonès, espiritual, qualsevol cosa excepte català.

Joan F. Mira, «Marrano catalano» (El Temps, 11 de juny del 2002)

«Trobem a faltar la peresa d’un malvat i el silenci d’un beneit», va escriure el savi Chamfort. En el meu somni de regressió a la infantesa, els beneits parlen i no els fa vergonya. Potser és aquí la mare dels ous: fa un temps, ens feia vergonya dir, o fer, beneiteries en públic. Existia una certa pudicícia. Ningú no volia passar per beneit. En canvi, ara sembla que aquesta classe de vergonya ja no s’estila.

Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992)