No havien preparat cap mena de làpida perquè ningú no prepara cap mena de mort. I menys la d’una persona sana com ella. Però si el que estava malalt i aquells últims mesos anava de metge en metge era ell! Qui pensava en la mort com un final proper del camí era ell i no l’Eulàlia! Qui feia ara una setmana que estava seguint un viacrucis d’analítiques que el portaven amunt i avall i li omplien el cap de fantasmes del mal lleig era ell! Per què s’havia d’haver mort l’Eulàlia si no és que era per un error lamentable del destí?

Jaume Cabré, «El testament», dins Viatge d’hivern (Barcelona: Proa, 2000)

Estic segura, però, que tot i el temps transcorregut i els enormes canvis socials experimentats, els amants clandestins segueixen assemblant-se. Vaig aprofitar el viatge a París per recórrer, en una mena de via crucis sentimental, aquell barri. També vaig repetir tres vegades el trajecte en taxi, al qual la meva mare al·ludeix en la carta, com ella vaig fer parar el xofer dues cantonades abans d’arribar a l’hotel, com ella vaig agafar-lo a la rue Sarrette, davant de la casa de l’avi. Tractava de contemplar-ho tot, no com si ho recuperés per a mi, sinó intentant de veure-ho amb els ulls d’ella, com ella ho devia mirar quan era a París.

Carme Riera, La meitat de l’ànima (Barcelona: Proa, 2004)